View this article in English | bilingual

Sota el signe d’Anaximandre

I

Em vaig criar amb una mare depressiva i un pare alcohòlic. La mare va deixar de fer de mare en tots els sentits i es va tornar més una nosa que una icona, un cos per entrebancar-s’hi. El pare cada cop s’hi entrebancava menys, perquè de seguida que les meves germanes grans van fer una mica de mostra va començar a tirar-se-les sense embuts ara l’una ara l’altra, al final fins i tot l’una al davant de l’altra, i em feia l’efecte que jo era el següent de la llista, que tan bon punt elles se li resistissin, que fotessin el camp o tan sols que s’hi avorrís, el següent forat petat seria el meu cul. I la mare assistia a tot, amb la pell grisa i la mirada fosa.

Una tarda, quan vaig arribar de l’escola, vaig trobar a casa un espectacle inesperat. El veí del costat tenia la mare contra la taula de la cuina i se la picava a un ritme de tic tac de rellotge marcat pel grinyol de les potes del moble. Cap dels dos no va variar res amb la meva presència, i la mare feia la mateixa cara de sempre, aquella perfecta buidor de desitjos i parers, agafada amb les mans a les vores de la taula. No s’havien ni tret la roba. La mare anava remangada fins a cintura, i al veí els pantalons se li havien desmaiat al terra, com un enorme nenúfar obscur al voltant de les sabates, la base d’unes cames blanques, primes i peludes, tremoloses, ofensives. Els baixos de la camisa li brandaven contra el cul, i aquest era el punt de més moviment. Vaig deixar la carpeta i l’estoig dels llàpis i vaig anar a l’armari de la cuina, en vaig treure galetes per berenar i procurant no cridar l’atenció però tampoc gaire preocupat per dissimular la meva presència vaig treure un got, vaig anar a buscar llet de la nevera i el vaig omplir.

Em vaig posar a menjar mirant per la finestra de l’eixida, mirant sense veure, sense pensar, sense cap sensació articulada on agafar-me, i no podria dir quanta estona havia passat, segurament molta menys que no em semblava, que em va sobresaltar la porta de l’entrada oberta amb la contundència que tan bé coneixia. El pare va entrar i es va quedar parat a un metre de la mare i el veí, tots tres petrificats com en una foto. I de cop tots alhora, com si haguessin tirat un tret de sortida, l’un rabent a apujar-se els pantalons, l’altre rabent al calaix a remenar i la mare, com si fos d’una altre món, a poc a poc posant-se dreta i girant-se sense canviar de cara, deixant que com producte d’una fatalitat les faldilles li caiguessin fins a una posició més presentable.

El pare va trobar el ganivet més gran del calaix abans que el veí arribés a cordar-se, i en perfecte silenci li va clavar quaranta-vuit ganivetades per tot el cos, metòdic, exhaustiu, escrupulós. El va deixar desplomar-se al mig de l’estança i quan ja ni d’espeternecs ni d’inèrcies no bellugava, se’l va quedar mirant com qui contempla una feina ben feta tot just acabada, i alhora que les mans fins als colzes, va netejar el ganivet amb el fregall verd, el va eixugar i el va guardar al calaix. L’expressió de la mare no havia variat, i el pare se’m va girar.

–Escolta’m –em va dir a poc a poc i pausat–. Ara t’explicaré fins a l’últim detall com contarem que ha anat tot això. Fixa-t’hi bé, perquè ens ho preguntaran a tots moltes vegades, i és important que no hi hagi canvis ni vacillacions.

Em va exposar primer la història sencera ordenada, i després què havia de dir si em preguntaven això, què si em preguntaven allò, i entretant la mare es refregava contra en cantell de la taula amb una cama mig aixecada, després contra el braç del balancí, seguint exactament el ritme d’abans, sempre sense canviar de cara, contra el pom de l’estufa, contra tota cosa dura, llisa i fixa a l’abast, i el veí havia passat a formar part del terra en una postura força dinàmica però que com més me la mirava més definitiva em semblava, de la banda dreta del cos avançant a poc a poc però a un ritme apreciable una taca de sang que cada vegada s’assemblava més a l’illa d’Anglaterra per la banda de ponent.

Vaig contar-ho tot tal com el pare m’havia dit, i en els succesius interrogatoris no vaig cometre cap error, però així i tot el van ficar a la presó, la mare la van tancar en una residència estatal per dements sense recursos, les meves germanes van anar la gran a treballar a les manufactures Fabre & Coats i la petita a viure amb l’àvia a Norfolk, i a mi el jutge em va enviar a un programa d’acollida, però me’n vaig escapar a la primera i em vaig buscar la vida en els molls.

 

II
El model de vida après del pare em va ser de gran ajuda. En més d’una ocasió, en dificultats extremes, pensava, què faria, el pare, aquí? No tan sols em va salvar la vida, sinó que també em va portar més d’un benefici material. No parlo de fer el que creia que hauria fet el pare, esclar, sinó del contrari. Aquí el pare hauria fet això, doncs jo faré allò. Jo tenia vint anys amb prou feines i ja havia aconseguit una posició notable, i el que és més important, respectable, entre els majoristes de la distribució de mercaderies, tot i que em faltaven els títols per fer oficial la propietat de la gestió. A través de la germana petita tenia notícies de la família un cop l’any més o menys, però tampoc no es pot dir que em traiés gaires hores de son. El pare continuava a la presó i la germana gran s’havia fet puta, tot i que de cara a la galeria era guia de turisme.

Un dia vaig saber que la mare havia mort, i vaig tenir una sensació molt estranya. També em van dir que per haver complit més d’una tercera part de la pena i per bona conducta, cada quinze dies el pare tenia permisos de cap de setmana. El vaig vigilar, el vaig seguir i quan, tal com imaginava, va sortir de caça nocturna, vaig esperar el paratge més obscur i descampat i li vaig clavar cinc trets, l’últim entre els ulls.

Aquella nit mateix vaig anar a trobar la meva germana gran, i no li vaig dir qui era fins que no me la vaig haver tirat. Al començament no em creia, però quan li vaig haver donat proves suficients, detalls, anècdotes impossibles d’inventar, quan li vaig respondre el que esperava tot i que no ho volia, em va insultar, va voler pegar-me i me’n vaig anar deixant-la incapacitada per la feina per una bona temporada.

L’endemà mateix vaig visitar la germana petita –l’àvia també s’havia mort i ara la casa era d’ella–, i li vaig contar tot. Va quedar tan esmaperduda, tan incapaç de reaccionar, que vaig haver de fer-ho tot jo: picar-me-la quatre vegades i hostiar-la fins a la sang. Ara s’havia fet justícia. Però carregant al meu damunt les penes del món, havia adquirit un deute substancial. Jo havia estat l’Àngel Exterminador, i per recuperar la pau amb mi mateix no podia fer altra cosa que el bé absolut a partir d’aquell moment.

L’endemà, els membres del comitè central de la cooperativa dels molls teníem una fita important. Una comissió de la Càmera dels Comuns havia organitzat una reunió per exposar-los les necessitats i les condicions per ampliar les dressanes i per fer una escullera nova, i els cràpules de tota la vida ens vam posar el millor trajo i la corbata més llampant per aquella ocasió única.

La reunió va anar perfecta, i després els vam convidar a dinar a la terrassa del restaurant de la Cooperativa. En el còctel previ, tots drets i enravenats, un parell de diputats ens van presentar les seves esposes. Quan vaig encaixar la mà de la més llampant, em vaig girar al marit i li vaig dir:

–Ah cony, així que aquesta porqueta és la teva dona –es va fer un silenci glaçat, i completament imposat del meu moment de glòria, ho vaig rematar–. I què, la mama bé? No fa cara de mamar-la gaire, més aviat sembla restreta d’esfínters bucals –li vaig agafar un pit, i quan va fer un pas enrere em vaig avançar–. Sempre t’hi pots fer una palla amb les tetes. Vols que ho provem?

Em van arrossegar a fora els tres goriles més contundents.

–Què et passa –em va dir en el porxo d’entrada el meu mentor, que era el cap de la comissió–. T’has tornat boig?

–Al contrari, no faig més que reequilibrar la balança de la justícia.

–De què cony m’estàs parlant? Vols engegar-ho tot a prendre pel cul?

–Res més lluny de la meva intenció. Vull aprofundir-hi fins a les últimes conseqüències.

–Com, si es pot saber? –vaig fer un gest de dir, espera’t i ho veuràs–. Ara mateix tornaràs a dins i t’excusaràs amb aquest lloro, li diràs que passes una mala temporada i se t’ha posat malament la beguda.

–Ni passo una mala temporada ni se m’ha posat malament la beguda.
Es va girar cap als goriles.

–Me’l porteu al rebost i me’l retireu de la vida social per tota la setmana –quan ja ens perdíem de vista, va afegir cridant–: Sense passar-vos, eh?

 

III

No hi ha res més reaccionari que el comportament repartit per sectors: aquí m’he de comportar com un senyor, aquí puc anar com un porc. És la pitjor mostra de menyspreu, de covardia i de mesquinesa, un altre aspecte de l’exercici moral de les públiques virtuds i els vicis privats. Doncs no, a mi em mereixen incommensurablement més respecte els pàries que els prínceps, les putes que les dames. Això i moltes altres coses que en aquell moment em semblaven pensaments profunds m’ocupava la clepsa, i hauria pensat més i millor si no fos perquè, lligat al radiador del rentaroba de la seu social de la Comissió, no em podia eixugar la sang que em regalimava nas i galta avall, els mócs se m’hi barrejaven i ni sabia quins ossos tenia trencats, ja ho diu Anaximandre, tot i que en aquell època jo no sabia ni que existís, les coses es paguen les unes a les altres deutes i compensacions segons sentència del temps. Entre els pàries m’havia de comportar com un frare, entre els frares com un criminal.

Sabia molt bé què m’esperava, amb un marge superior i un d’inferior que m’estimava més no pensar-hi. En vaig sortir prou ben lliurat: unes sessions més d’estomacades, una rigorosa estipulació d’advertències i amenaces, un pilot de direccions prohibides i gent que havia de procurar no trobar en la resta de la meva vida, i al carrer amb una mà a davant i l’altra al darrere. En hores de consternació vaig anar a veure les meves germanes, per demanar perdó però també, per si un cas, per demanar diners. La gran em va fer tirar escales avall pel camioner suec que vivia amb ella, i la petita, que ja no era tan petita, ara era culturista, jo què sé, era més forta que jo que no menjava gaire, em va fotre escales avall ella mateixa.

No sabent què volia ni què havia de fer, ni encara fins on estava en condicions de triar, tant des de les possibilitats de mi mateix i del meu medi com de la pròpia capacitat em vaig trobar en un punt d’aparent inflexió en què la transitoritat se’m podia convertir amb certa facilitat en la dependència parallitzadora de l’addicte. Havia explorat personalment els territoris del meu pare, fins i tot l’havia mort físicament, del guany obtingut n’havia fet un farcell que m’havia clavat al cul jo mateix, i res de tot plegat no m’havia alliberat del deute original. Em vaig adonar que tot això no em passava perquè sí, que jo havia estat escollit per llevar els pecats del món, i que el món no vulgués o no pogués fer altra cosa que mirar-me amb tota la indiferència no va alterar la meva resolució. Vaig deixar el meu país, vaig travessar l’oceà, vaig viure en terres estranyes i vaig fer feines grotesques, vaig passar per la il•lusió de tornar, per la futilesa de tornar-me’n a anar. I vaig acabar en la il•lusió suprema, la quietud enrarida en la riba del Mediterrani.

 

IIII

Un dia vaig veure a les portades dels diaris la notícia en grans lletres d’un atemptat amb cotxe bomba al pàrquing de l’estació central d’autobusos, l’atractiu del negre de les lletres era tan fort que sense dubtar-ho ni un moment vaig saber què havia de fer. Me’n vaig anar a la Direcció General de Seguretat i vaig demanar pel cap. Em van enviar amb un subaltern, però tan bon punt van sentir la meva història em van aturar, em van canviar de quarto, em van gravar en vídeo i van venir a escoltar-me set o vuit, amb el comissari en persona al davant.

–Torna a començar –va dir el primer que m’havia atès.

–He estat jo.

–Ha estat vostè què?

–El qui ha posat la bomba de l’estació.

Em van presentar un advocat d’ofici, van fer-m’ho repetir tot deu o dotze vegades, van entrar i sortir de dos en dos no sé quants cops, es van consultar entre ells en veu baixa, i de tan conscient que era que en les balances del món jo havia comès de debò aquell delicte, aquell i mil més, vaig amassar seriosament la possibililtat d’arrabassar d’una revolada la pistola d’un poli d’aquells i clavar trets a tort i a dret, fins que m’abatessin a mi. Al final em van deixar sol amb l’advocat, i em va dir:

–Per tot el que explica, ho sento, no sé quins motius té per comportar-se així, però és impossible que hagi estat vostè. De tota manera, com que no tenen altra cosa el volen acusar d’obstrucció a la justícia i desacatament a l’autoritat. Els he exigit que li facin passar un test psicològic, i depèn com surti, quedarà lliure amb un compromís de seguir el tractament psiquiàtric que li serà prescrit.

–El meu cap està en perfectes condicions –li vaig dir–. No em cal cap tractament psiquiàtric.

–S’estima més anar a la presó?

Em va semblar un individu aprofitable, i vaig optar per dir-li la veritat.

–Hi ha un desequilibri de forces hierofàntiques que he de pal•liar. Vull dir que encara que en termes materials no he estat jo, sí que he estat jo.

Ens sosteníem la mirada com jugadors de pòker.

–No es preocupi –em va dir amb un somriure de complicitat–. Ja sé amb qui li convé parlar.

Tot va anar tal com havia previst l’advocat d’ofici, i aviat em vaig adonar que d’innocent no en tenia gaire. A través del test –al final me’n van fer dos, un a càrrec de la fiscalia i l’altre de l’advocat– se’m va detectar un transtorn bipolar lleu, se’m va receptar un seguiment ambulatori i sota un estricte seguiment entre mèdic i policial, i amb diverses obligacions de presentar-me aquí i allà cada setmana se’m va deixar en llibertat.

No havien passat ni quinze dies quan l’advocat d’ofici, Ariman es deia, em va requerir a la seva oficina. Vaig anar-hi pensant-me que es tractava d’alguna complicació de la causa, però tal com vaig entrar en el despatx, per cert després de fer-me esperar una bona estona, me’l vaig trobar acompanyat d’un altre individu, una mena de vell alt i prim, no sé com reproduir la impressió que em va fer, prim i alhora voluminós com una mena de fantasma tronat i alhora idestructible, que em va clavar una mirada tan fibladora que no l’hi podia sostenir. L’advocat em va fer seure i no tan sols no es va dignar presentar-me’ls, sinó que es van posar a parlar com si jo no fos a davant.

–Pot ser que hagi fingit malament per dissimular que ho ha fet de debò? –va demanar el vell, i l’advocat va dir:

–Seguint el raonament, per què s’ha presentat a la policia, si cap pista no els portava cap a ell?

Devien pretendre involucrar-me, o si més no posar-me a prova, i vaig tenir la impressió que del que fes o deixés de fer els següents cinc minuts en dependria la resta de la meva vida.

–Perdonin –vaig dir–, si es refereixen a mi, no cal que especulin ni un minut més. La bomba la vaig posar jo, i que em creguin o no em creguin no té cap importància.

–Naturalment –va dir el vell, amb prou feines adreçant-se’m–, no creure-ns-el li deu afegir una mica més de raó d’haver-ho fet.

Van riure, i em vaig sentir ofès.

–Perdoni, senyor –vaig dir al vell, pensant si valia la pena no ser groller–, em temo que estic en inferioritat de condicions al seu davant.

–Curdwyn –va dir l’advocat–, tingui paciència. No es preocupi, se sortirà amb la seva i a més en sortirà ben parat. De moment no li cal saber el nom del seu benfactor –per eliminació vaig suposar que es referia al vell, i no sabia en què me n’havia de beneficiar–, però per entendre’ns, de moment, s’hi pot referir com al senyor Swann.

Vaig impostar un atac de cortesia.

–Encantat de conèixe’l, senyor Swann.
Em sentia armat d’una paciència infinita per esperar la meva ocasió.

 

V

Els dies següents vaig estar atent a les notícies, i no vaig haver d’esperar gaire. Un cap de setmana van atemptar contra el president del govern, i vaig córrer a la Comissaria per atribuir-me’l. D’entrada vaig arreplegar funcionaris que no em coneixien, i em van fer força cas, tant que en un moment fins i tot em pensava que em ventarien un parell de mastegots. Però de seguida van aparèixer els que manaven, i quan em van veure hi van fer una immensa i decebedora cara de disgust.

–Vostè no té res més a fer? –em va dir el que m’havia pres declaració l’altra vegada, i ja se’m feia com de la família.
Vaig exigir que m’escoltessin, els vaig donar detalls sobre l’estratègia de l’acció. Però quan em van demanar noms de còmplices, la vacil•lació ho va espatllar tot. Que els dubtes no són mai neutres tots ho sabem, però es veu que quan un hi té pràctica li és fàcil distingir entre un que vacil•la perquè s’està resistint a dir allò que no vol dir, un que ho fa perquè de debò no sap de què li parlen, i encara un que en tot plegat fa comèdia. O potser ho van fer veure per posar-me una trampa, i quan me’n vaig adonar ja era massa tard, ja no era a temps d’impostar la improvisació, que hauria estat real d’altra banda, perquè la cara de decepció ja els ho havia aclarit tot.

Així i tot vaig dir noms, amb una barreja que aleshores em semblava irresisteble i ara la trobo innocent: delinqüents comuns, membres de cúpules de bandes armades, terroristes internacionals, banquers fugats de la justícia, algun nom inventat entremig. I tot s’ho escoltaven rient.

–Senyor, bon dia –em va dir al final l’empleat del començament–. Si us plau, no ens faci perdre més el temps.

La cosa anava pitjor. Aquest cop ni causa oberta, ni acusació, ni res. Vaig considerar la possibilitat de cometre de debò un delicte d’elevada dimensió social. No n’hi havia prou d’esperar-lo, sabent que el crim adequat seria comès de totes maneres

–aquest i qualsevol altre–, i com no podria expiar-lo ningú com jo, amb la meva pulcritud i totalitat. Calia alguna cosa més. El camí expiatori cap a la bodat és tan tortuós, tan ple d’espines! Són tan difícils d’obtenir, tan cares, les llàgrimes d’agraïment!

 

VI

En cinc mesos em vaig declarar culpable d’un segrest, d’un altre atemptat amb bomba, de l’assassinat d’un Guàrdia Urbà i d’un enverinament massiu que més endavant va reivindicar una mena de grupúscul que es deien la Secta d’Alliberament. La policia no parava d’exigir al meu advocat tenir-me controlat, cosa prou difícil en la lletra i en l’esperit, i l’Ariman anava fent el que podia. Un dia em va convidar a dinar en un restaurant de categoria, i tal com em pensava, hi va comparèixer acompanyat de l’enigmàtic senyor Swann.

–Curdwyn –em va dir l’advocat–, no podem continuar així. Ha arribat el moment de contar-nos què et passa. Tot i que has estat molt hàbil i no tens antecedents penals, sabem que fa uns anys havies format part d’organitzacions dedicades a comerços il•legals al Regne Unit. Per això resulta més complexa, però també més ambígua, la teva actitud actual. No pots continuar siguent l’expiador de les culpes del món. Et mou la bondat, ho sé, però no tothom està en condicions d’apreciar-ho.

–No sé què més dir-t’hi. Fins que el meu deute no estigui saldat, no puc fer altra cosa. I no puc fer-ho si no és en termes absoluts.

–Quins termes absoluts? –va dir en Swann–. El bé i el mal no són categories jerarquitzades, sinó graus d’una mateixa substància, i en forma de predicats s’hi combinen com el blanc i el negre, que tampoc no són substàncies, per formar figures en gris, o en d’altres colors, amb predominància d’uns o altres. Rarament se’n troba un de sol en estat pur, si no és que algú s’ha ocupat treballosament d’operar-hi una destillació.

–El mal és el negre i el bé el blanc?

–No, sens dubte, al contrari –va dir en Swann, i estava segur que improvisava.

–I què, doncs –vaig dir, una mica impacient–, en què es tradueix, això, en el que he de fer?

–Més aviat en el que no has de fer –va dir l’Ariman–. El senyor Swann i jo estem preocupats per on pots arribar.

En Swann em contemplava com l’entomòleg l’especimen.

–Vejam si ho he entès –vaig dir–. Si em moc en el mal no he de descurar la presència del bé, però si em moc en el bé no he de descurar la del mal.

–La qüestió és l’adversativa –va dir l’Ariman–. L’ordre com ho has posat marca una jerarquia de valors perillosa.

–Els preocupa si he comès algun dels delictes que reivindico –vaig dir, i no deien res–. O potser es pensen que no els he comès, i m’hi tornaré boig –més silenci–. Potser els preocupa, segons aquesta escala de valors, si els cometo de debò, i veure-s’hi implicats.

En Swann em va clavar una mirada d’una simetria feridora, militar.

–El teu advocat és quasi tan bondadós com tu mateix, però jo, ho sento, ni sóc tan sentimental ni tinc temps per ser-ho.

–Vol la garantia que reivindiqui el que vulgui –el vaig interrompre, sense gosar tutejar-lo–, però que no faci res.
Es va separar per mirar lluny, i vaig tenir la impressió que em mirava encara més fix i endins que mai. Es feia difícil d’imaginar la criatura tendra que algun dia havia estat aquest vell terrible.

–Al contrari –va dir, a poc a poc però no pas més greu; fins i tot com més casual–. Vull garantia que si tornes a reivindicar, ho hagis fet de debò.

Vaig passar uns moments esperant veure’ls riure, desfer la broma, però es van girar a mirar-me com dos autòmats. Havien aconseguit desconcertar-me, m’havien descavalcat camí de Damasc de la rectitud dels meus propòsits.

 

VII

Em vaig trobar pensant si trobaria de cop un sentit a allò que no no en té ni en pot tenir. Quina diferència hi podria haver entre una solució real i una d’inventada?

–Senyor Swann –vaig dir–, entenc que d’una manera o altra estic a punt de retre’ls un servei important.

–Molt bé, Curdwyn, ja ens ho havia semblat de bon començament, vostè no té un pèl de tonto. Vol saber quina sortida tindrà la seva vida, un cop hagi passat tot.

–Més o menys, senyor Swann, m’agradaria.

–I què sap fer, vostè? –va dir l’Ariman, i van riure–. Perquè esclar, potser no és un detall important, però caldrà tenir-ho en compte.

L’exhibició de les meves habilitats no em semblava un bon inici d’expectatives. En Swann dir amb aire doctoral:

–Un cop mort Déu, en la carnisseria de l’existència ens hem repartit els atributs per peces. La representació, les estrelles mediàtiques. El poder, els banquers. L’ésser en si, l’Art. On li sembla que pot encaixar, vostè?
Vaig fer veure que m’hi pensava profundament.

–En l’Art, potser.

Van fer una riallada.

–Jo t’ho deia jo, un altre inútil total.